1. Cerca informació sobre la ideologia de la gent que és d'esquerres i de la gent que és de dretes. Fes un estudi comparatiu.
ESQUERRES
L'esquerra es refereix, sense precisió particular, al conjunt de les tendències polítiques típicament associades a qualsevol classe de socialisme o socialdemocràcia en oposició a la dreta política i al liberalisme econòmic. Aquesta accepció es deu al fet que, en l'Assemblea Constituent que es va formar a França després de la Revolució Francesa, els constituents més radicals, els jacobins, que propugnaven la transformació de la monarquia constitucional en una república, ocupaven el cantó esquerre de l'hemicicle legislatiu.
Dins de l'esquerra, existeix un ampli espectre polític que va des de l'esquerra moderada a l'extrema esquerra. El comunisme i l'anarquisme estan considerats com formes radicals d'esquerra política, encara que tècnicament els segons no s'inclourien en l'espectre polític ja que no es regeix per un sistema polític representatiu per a dur a terme els seus projectes. L'esquerra també està associada amb els sindicats i les manifestacions, encara que aquests no siguin exclusius de l'esquerra. També es consideren d'esquerra moviments socials com el de l'alterglobalització, ecologisme, el feminisme, els okupes, el pacifisme o els punks.
Els conceptes d'esquerra i dreta, de totes maneres, són relatius al país i a la situació política del propi país i del món.
DRETES
La dreta política és un conjunt de filosofies i ideologies polítiques, que poden anar de l'extrema dreta al centre-dreta, que s'oposen a l'esquerra política i que tenen en comú defendre la llibertat de mercat amb la mínima intervenció del govern i de l'Estat, ja que, per a ells, el mercat sol s'organitza de la millor manera possible. Solen reivindicar majors llibertats, drets i beneficis econòmics per als propietaris d'empreses i terratinents, ja que des d'un punt de vista de dretes son els que creen la riquesa per a la resta dels ciutadans. Les persones de dretes solen estar convençudes de que el sector públic ha de gestionar-se amb l'objectiu del màxim benefici econòmic, i no social, i de que això només ho saben fer bé els empresaris.
dijous, 11 d’agost del 2011
dimecres, 10 d’agost del 2011
. Cerca poemes que parlin sobre els següents temes: amor no correspost, tristesa, solitut, pau i alegria. Penja'ls al teu blog i comenta'ls.
Encara que mai el meu afecte
tingui el premi dels teus petons,
encara que mai les meves paraules
tu les sentis en el meu pit,
jo igual he d'estimar
sense paraules i en silenci,
perquè et porto a l'ànima
com si fossis un somni,
com si tot el que és teu
s'adormís al meu pit.
tingui el premi dels teus petons,
encara que mai les meves paraules
tu les sentis en el meu pit,
jo igual he d'estimar
sense paraules i en silenci,
perquè et porto a l'ànima
com si fossis un somni,
com si tot el que és teu
s'adormís al meu pit.
Beneïdes les hores
que em porten els teus records,
quan tot sol, en el meu quart,
sense mirar-te, jo et veig
en aquest viatger inconsolable,
que es diu pensament,
que et segueix a tot arreu
per cobrir de petons,
perquè tu m'has ensenyat
a estimar-te des de lluny,
amb l'ànima i amb el cos.
que em porten els teus records,
quan tot sol, en el meu quart,
sense mirar-te, jo et veig
en aquest viatger inconsolable,
que es diu pensament,
que et segueix a tot arreu
per cobrir de petons,
perquè tu m'has ensenyat
a estimar-te des de lluny,
amb l'ànima i amb el cos.
Estoy triste...
Estoy triste, me aflijo,
yo, el señor Nezahualcóyotl.
Con flores y con cantos
recuerdo a los príncipes,
a los que se fueron,
a Tezozomoctzin, a Quaquauhtzin.
En verdad viven
allá en donde de algún modo se existe.
¡Ojalá pudiera yo seguir a los príncipes,
llevarles nuestras flores!
¡Si pudiera yo hacer míos
los hermosos cantos de Tezozomoctzin!
Jamás perecerá tu nombre,
¡oh mi señor, tú, Tezozomoctzin!
Así, echando de menos tus cantos,
me he venido a afligir,
sólo he venido a quedar triste,
yo a mí mismo me desgarro.
He venido a estar triste, me aflijo.
Ya no estás aquí, ya no,
en la región donde de algún modo se existe,
nos dejaste sin provisión en la tierra,
por ésto, a mí mismo me desgarro.
Els temps nous que vindran
els portarà el vent
jo no se com seran
visc només el present
Somnis, no paraules
m'abraçen cada nit
quan se'm tanquen els ulls
estirat al meu llit
La vida me'ls trenca
de vegades, sovint
perseguit per malsons
quan no estic dormint
Ningú al meu costat
per voler compendre'm,
escoltar-me pacient
o potser entendre'm
SI EL MÓN FOS…
Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
Desde el fondo de mi alma
saldré para cambiar.
Como el ave con sus alas
comienza ya a volar,
saliendo de su nido
para algun camino tomar,
liberándome del miedo
de volver a fracasar.
Y si las lágrimas volvieran a brotar,
Pensaré que solo limpian
las tristezas de mi alma,
que ya no quiero recordar
y miro hacia el futuro
y no me dejo desgarrar
por la tristeza de un pasado
que en muchas ocasiones me quiso eliminar.
Es hoy que yo te digo,
"no hay reproches ni castigos,
solo un nuevo caminar".
yo, el señor Nezahualcóyotl.
Con flores y con cantos
recuerdo a los príncipes,
a los que se fueron,
a Tezozomoctzin, a Quaquauhtzin.
En verdad viven
allá en donde de algún modo se existe.
¡Ojalá pudiera yo seguir a los príncipes,
llevarles nuestras flores!
¡Si pudiera yo hacer míos
los hermosos cantos de Tezozomoctzin!
Jamás perecerá tu nombre,
¡oh mi señor, tú, Tezozomoctzin!
Así, echando de menos tus cantos,
me he venido a afligir,
sólo he venido a quedar triste,
yo a mí mismo me desgarro.
He venido a estar triste, me aflijo.
Ya no estás aquí, ya no,
en la región donde de algún modo se existe,
nos dejaste sin provisión en la tierra,
por ésto, a mí mismo me desgarro.
Et reclamo, a crits deseperats
Els temps nous que vindran
els portarà el vent
jo no se com seran
visc només el present
Somnis, no paraules
m'abraçen cada nit
quan se'm tanquen els ulls
estirat al meu llit
La vida me'ls trenca
de vegades, sovint
perseguit per malsons
quan no estic dormint
Ningú al meu costat
per voler compendre'm,
escoltar-me pacient
o potser entendre'm
SI EL MÓN FOS…
Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
La alegría de un nuevo futuro
saldré para cambiar.
Como el ave con sus alas
comienza ya a volar,
saliendo de su nido
para algun camino tomar,
liberándome del miedo
de volver a fracasar.
Y si las lágrimas volvieran a brotar,
Pensaré que solo limpian
las tristezas de mi alma,
que ya no quiero recordar
y miro hacia el futuro
y no me dejo desgarrar
por la tristeza de un pasado
que en muchas ocasiones me quiso eliminar.
Es hoy que yo te digo,
"no hay reproches ni castigos,
solo un nuevo caminar".
. Cerca poemes que parlin sobre els següents temes: amor no correspost, tristesa, solitut, pau i alegria. Penja'ls al teu blog i comenta'ls.
Encara que mai el meu afecte
tingui el premi dels teus petons,
encara que mai les meves paraules
tu les sentis en el meu pit,
jo igual he d'estimar
sense paraules i en silenci,
perquè et porto a l'ànima
com si fossis un somni,
com si tot el que és teu
s'adormís al meu pit.
tingui el premi dels teus petons,
encara que mai les meves paraules
tu les sentis en el meu pit,
jo igual he d'estimar
sense paraules i en silenci,
perquè et porto a l'ànima
com si fossis un somni,
com si tot el que és teu
s'adormís al meu pit.
Beneïdes les hores
que em porten els teus records,
quan tot sol, en el meu quart,
sense mirar-te, jo et veig
en aquest viatger inconsolable,
que es diu pensament,
que et segueix a tot arreu
per cobrir de petons,
perquè tu m'has ensenyat
a estimar-te des de lluny,
amb l'ànima i amb el cos.
que em porten els teus records,
quan tot sol, en el meu quart,
sense mirar-te, jo et veig
en aquest viatger inconsolable,
que es diu pensament,
que et segueix a tot arreu
per cobrir de petons,
perquè tu m'has ensenyat
a estimar-te des de lluny,
amb l'ànima i amb el cos.
Estoy triste...
Estoy triste, me aflijo,
yo, el señor Nezahualcóyotl.
Con flores y con cantos
recuerdo a los príncipes,
a los que se fueron,
a Tezozomoctzin, a Quaquauhtzin.
En verdad viven
allá en donde de algún modo se existe.
¡Ojalá pudiera yo seguir a los príncipes,
llevarles nuestras flores!
¡Si pudiera yo hacer míos
los hermosos cantos de Tezozomoctzin!
Jamás perecerá tu nombre,
¡oh mi señor, tú, Tezozomoctzin!
Así, echando de menos tus cantos,
me he venido a afligir,
sólo he venido a quedar triste,
yo a mí mismo me desgarro.
He venido a estar triste, me aflijo.
Ya no estás aquí, ya no,
en la región donde de algún modo se existe,
nos dejaste sin provisión en la tierra,
por ésto, a mí mismo me desgarro.
Els temps nous que vindran
els portarà el vent
jo no se com seran
visc només el present
Somnis, no paraules
m'abraçen cada nit
quan se'm tanquen els ulls
estirat al meu llit
La vida me'ls trenca
de vegades, sovint
perseguit per malsons
quan no estic dormint
Ningú al meu costat
per voler compendre'm,
escoltar-me pacient
o potser entendre'm
SI EL MÓN FOS…
Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
Desde el fondo de mi alma
saldré para cambiar.
Como el ave con sus alas
comienza ya a volar,
saliendo de su nido
para algun camino tomar,
liberándome del miedo
de volver a fracasar.
Y si las lágrimas volvieran a brotar,
Pensaré que solo limpian
las tristezas de mi alma,
que ya no quiero recordar
y miro hacia el futuro
y no me dejo desgarrar
por la tristeza de un pasado
que en muchas ocasiones me quiso eliminar.
Es hoy que yo te digo,
"no hay reproches ni castigos,
solo un nuevo caminar".
yo, el señor Nezahualcóyotl.
Con flores y con cantos
recuerdo a los príncipes,
a los que se fueron,
a Tezozomoctzin, a Quaquauhtzin.
En verdad viven
allá en donde de algún modo se existe.
¡Ojalá pudiera yo seguir a los príncipes,
llevarles nuestras flores!
¡Si pudiera yo hacer míos
los hermosos cantos de Tezozomoctzin!
Jamás perecerá tu nombre,
¡oh mi señor, tú, Tezozomoctzin!
Así, echando de menos tus cantos,
me he venido a afligir,
sólo he venido a quedar triste,
yo a mí mismo me desgarro.
He venido a estar triste, me aflijo.
Ya no estás aquí, ya no,
en la región donde de algún modo se existe,
nos dejaste sin provisión en la tierra,
por ésto, a mí mismo me desgarro.
Et reclamo, a crits deseperats
Els temps nous que vindran
els portarà el vent
jo no se com seran
visc només el present
Somnis, no paraules
m'abraçen cada nit
quan se'm tanquen els ulls
estirat al meu llit
La vida me'ls trenca
de vegades, sovint
perseguit per malsons
quan no estic dormint
Ningú al meu costat
per voler compendre'm,
escoltar-me pacient
o potser entendre'm
SI EL MÓN FOS…
Si el món fos escrit amb llapis,
podria esborrar la lletra
que vol ferir;
podria esborrar mentides
que no cal dir;
n’esborraria l’enveja
que porta mals;
n’esborraria grandeses
de mèrit fals…
Però és escrit amb tinta
de mal color:
el color brut de la guerra
i del dolor.
Qui voldria escriure un nou món
més just i net?
Potser que tu i jo provéssim,
ben valents, lletra per lletra,
des del nostre raconet…
La alegría de un nuevo futuro
saldré para cambiar.
Como el ave con sus alas
comienza ya a volar,
saliendo de su nido
para algun camino tomar,
liberándome del miedo
de volver a fracasar.
Y si las lágrimas volvieran a brotar,
Pensaré que solo limpian
las tristezas de mi alma,
que ya no quiero recordar
y miro hacia el futuro
y no me dejo desgarrar
por la tristeza de un pasado
que en muchas ocasiones me quiso eliminar.
Es hoy que yo te digo,
"no hay reproches ni castigos,
solo un nuevo caminar".
Algun dia arribarà...
Farta de les males cares,
regalo somriures arreu.
Una manera de dir adéu
a la vida que ens amarga.
regalo somriures arreu.
Una manera de dir adéu
a la vida que ens amarga.
La cuirassa de l’alegria
em duu cap un món millor,
aquell que de nens ens pinten,
aquell que de grans se’ns oblida.
em duu cap un món millor,
aquell que de nens ens pinten,
aquell que de grans se’ns oblida.
Sóc enèrgica i entusiasta,
decidida i trempada.
Però, de vegades, perdo les forces
i se’m treuen totes les ganes!
decidida i trempada.
Però, de vegades, perdo les forces
i se’m treuen totes les ganes!
Sóc recelosa dels meus problemes.
No m’agrada parlar-ne.
Suposo que és una bena,
que protegeix la meva mirada.
No m’agrada parlar-ne.
Suposo que és una bena,
que protegeix la meva mirada.
Algun dia arribarà.
I aquell dia hauré atrapat…
… la felicitat.
I aquell dia hauré atrapat…
… la felicitat.
dijous, 4 d’agost del 2011
Més Poemes...
Més poemes...
1. Cerca poemes que parlin sobre els següents temes: amor no correspost, tristesa, solitut, pau i alegria. Penja'ls al teu blog i comenta'ls.
Espero que sueñes con ese alguien especial.
Sueña lo que quieras soñar. Ve a donde quieras ir.
Se lo que quieras ser, porque tan solo tienes una vida y una oportunidad para hacer todo lo que quieras hacer.
Sueña lo que quieras soñar. Ve a donde quieras ir.
Se lo que quieras ser, porque tan solo tienes una vida y una oportunidad para hacer todo lo que quieras hacer.
Vestit de llevant, moda poètica de primavera
Vestit de llevant, moda poètica de primavera
Un poema de Joan Josep Roca Labèrnia que va publicar al seu blog Poemes i pensaments. Sempre és un gust llegir les seves reflexions, vos en faig partíceps.
Vestit de llevant
(Joan Josep Roca)
El pare Èol com crida
quan ens ve a visitar,
vestit de mestral refila,
de llevant ens sap mullar.
És un pare poca-solta,
És un pare poca-solta,
farcit de somnis perduts,
ni reconeix els menuts
ni resol el que pertoca.
Arriba, xiula, es queixa
Arriba, xiula, es queixa
d’un treball massa feixuc,
esclata amb mil remucs
i, sobtadament, ens deixa.
Ni saps quan ve tot encès,
Ni saps quan ve tot encès,
ni quan porta malvestats,
els arbres li van brandant,
se li acoten els ocells.
Però, a cops, de tant en tant,
Però, a cops, de tant en tant,
se li clou mitja parpella,
en un plor tot espetega,
és el vestit de llevant.
Fes un resum del contingut del poema.
1.Arriba un cop de vent, quan en fa molt no és sap controlar, que pot arribar a fer molts de desastres, que mai podem saber quin tipus de vent pot fer i fins on pot arribar.
2. Indica si hi aparareixen personificacions, metàfores, comparacions, etc...
No n'he trobat cap..
3. Quan parla del vestit de llevant, a què es refereix?
Del vent.
4. De qui parla? Què en diu?
- Del pare Eól. Que sempre quant arriba crida i xiula.
dimecres, 3 d’agost del 2011
Poemes visuals i poemes objecte
1. Explica el que és un poema objecte i un poema visual. a quina època i moviment pertanyien? Quins són els seus principals autors? Què pretenien explicar?
La poesía visual es una forma experimental en la que la imagen, el elemento plástico, en todas sus facetas, técnicas y soportes, predomina sobre el resto de los componentes. Esta forma de poesía no verbal, constituye un género propio, y en el campo de la experimentación, sus creadores se mueven en la frontera entre los géneros y las artes, como la pintura, acción poética, el teatro, la música y la misma lírica discursiva, dando lugar a diversas formas de poética: poesía visual (concretismo, letrismo, semiótica), poesía objetual, poesía fonética, poesía sonora, poema acción, pseudovisual.
2. Publica 5 poemes visuals i 5 poemes objecte que trobis per internet.
Triángulo armónico
Thesa
La bella
Gentil princesa
Es una blanca estrella
Es una estrella japonesa
Thesa es la más divina flor de Kioto
Y cuando pasa triunfante en su palanquín
Parece un tierno lirio, parece un pálido loto
Arrancando una tarde de estío del imperial jardín
Gentil princesa
Es una blanca estrella
Es una estrella japonesa
Thesa es la más divina flor de Kioto
Y cuando pasa triunfante en su palanquín
Parece un tierno lirio, parece un pálido loto
Arrancando una tarde de estío del imperial jardín
Todos la adoran como una diosa, todos hasta el Mikado
Pero ella cruza por entre todos indiferente
De nadie sabe que haya su amor malogrado
Y siempre está risueña, está sonriente
Es una Ofelia japonesa
Que a las flores amante
Loca y traviesa
TriunfanteBesa.
Loca y traviesa
TriunfanteBesa.
Cuando al morir el sol dora la nieve del Fujiyama
Los paisajes nipones en mi cerebro copio
Siento el olor que el crisantemo derrama
Los vagos, dulces sueños de opio.
Veo el campo inerme
Donde duerme
Budha.
Siento
La voz viva
El dulce lamento
De las cuerdas de la diva.
Como una pálida flor morisca
Envuelta en un raro manto de tisú
Una princesa cruza en su rápido giuriska
Y oigo el canto de un uta melodioso de Azayasú.
Los paisajes nipones en mi cerebro copio
Siento el olor que el crisantemo derrama
Los vagos, dulces sueños de opio.
Veo el campo inerme
Donde duerme
Budha.
Siento
La voz viva
El dulce lamento
De las cuerdas de la diva.
Como una pálida flor morisca
Envuelta en un raro manto de tisú
Una princesa cruza en su rápido giuriska
Y oigo el canto de un uta melodioso de Azayasú.
Ven
Flor rara
De aquel edén
Que llaman Yoshiwara.
Ven, muñequita japonesa
Que vagaremos juntos nuestro anhelo
Cabe el maravilloso estanque de turquesa
Bajo un cielo que extienda el palio de ónix de su velo.
Flor rara
De aquel edén
Que llaman Yoshiwara.
Ven, muñequita japonesa
Que vagaremos juntos nuestro anhelo
Cabe el maravilloso estanque de turquesa
Bajo un cielo que extienda el palio de ónix de su velo.
Deja que bese tu rostro oblicuo Que se estremece
Por un inicuo
Brutal
deseo
¡Oh! Déjame así
Mientras te veo
Como un biscuit.
Son tus ojos dos gotas ovaladas y enervantes
Es tu rostro amarillo y algo marfileño
Y tienes los encantos lancinantes
De un ficticio y raro ensueño
Mira albas y olorosas
Sobre el plaqué
Las rosas
Mientras te veo
Como un biscuit.
Son tus ojos dos gotas ovaladas y enervantes
Es tu rostro amarillo y algo marfileño
Y tienes los encantos lancinantes
De un ficticio y raro ensueño
Mira albas y olorosas
Sobre el plaqué
Las rosas
té
Mito
mito mío
acorde de luna sin piyamas
aunque me hundas tus psíquicas espinas
mujer pescada poco antes de la muerte
aspirosorbo hasta el delirio tus magnolias calefaccionadas
cuanto decoro tu lujosísimo esqueleto
todos los accidentes de tu topografía
mientras declino en cualquier tiempo
tus titilaciones más secretas
al precipitarte
entre relámpagos
en los tubos de ensayo de mis venas
Mito
mito mío
acorde de luna sin piyamas
aunque me hundas tus psíquicas espinas
mujer pescada poco antes de la muerte
aspirosorbo hasta el delirio tus magnolias calefaccionadas
cuanto decoro tu lujosísimo esqueleto
todos los accidentes de tu topografía
mientras declino en cualquier tiempo
tus titilaciones más secretas
al precipitarte
entre relámpagos
en los tubos de ensayo de mis venas
Avecantasuaveque tu canto encantasobre el campo inertesonesviertey ora-cionesllora.Desdela cruz santael triunfo del sol cantay bajo el palio azul del cielodeshoja tus cantares sobre el suelo.Une tus notas a las de la campanaQue ya se despereza ebria de mañanaEvangelizando la gran quietud aldeana.Es un amanecer que en una bondad brillaLa capilla está ante la paz de la montañaCómo una limosnera está ante una capilla.Se esparce en el paisaje el aire de una extrañaSantidad, algo bíblico, algo de piel de ovejaAlgo como un roció lleno de bendicionesCual si el campo rezara una idílica quejaLlena de sus caricias y de sus emociones.La capilla es como una vieja acurrucadaY al pie de la montaña parece un cuento de hada.junto a ella como una bandada de mendigosSe agrupan y se acercan unos cuantos castañosQue se asoman curiosos por todos los postigosCon la malevolencia de los viejos huraños.Y en el cuadrito lleno de ambiente y de frescuraEn el paisaje alegre con castidad de linoPinta un brochazo negro la sotana del cura.Cuando ya la tarde alarga su sombra sobre el camino...
Subscriure's a:
Missatges (Atom)