Ai, quin fred que fa!, poesia de Josep Carner

Ai, quin fred que fa!

(Josep Carner)

Ai, quin fred que fa!
tinc les cames enrampades
tinc les mans encarcarades,
tinc el nas fet un glaç...
Si això dura no sé pas...

Ai quin fred que fa!
Jo no el puc pas aguantar.
... 

La il·lustració és de Paolo Domeniconi.

 

             1. Comenta el poema i demostra tot el que has après durant aquest primer trimestre.  Què t'agrada més el fred o el calor? Justifica la teva resposta. 

Aquest poema tracta del frad que fa en l'hivern i explica ael que pasa cuant fa fres.

m'agrada mes la calor perque el fred amb costip i no m'agrada anar tan abrigada.

              2. Explica la imatge que va unida al poema.

En la imatge surten les cases plenes de neu i una nina guaitant per la finestra que amb el fred li volen els cabells, que tenen forme d'un arbre. 3. Cerca informació sobre Josep Carner i explica-la al teu blog. 

Josep Carner (Barcelona, 1884 Brussel·les, 1970). Pertanyia a una família petitburgesa. Als dotze anys publicà els seus primers textos en la revista "L'Aureneta", on es revelà com escriptor precoç. El 1897 entrà a la Universitat de Barcelona, on descobrí el catalanisme polític, i es llicencià en Dret i Filosofia. En aquesta etapa col·labora a "Montserrat" i "L'Atlàntida", entre d'altres revistes. Dirigí de fet "Catalunya2 (1903-1905), "Empori" (1907-1908) i "Catalunya" (1913- 1914). El 1911 fou designat membre de la Secció Filològica de l'IEC, i col·laborà estretament amb Fabra en la fixació i l'enriquiment de la llengua. A principis de segle s'incorporà a "La Veu de Catalunya", i hi escriví fins al 1928. Seguidor de la política de Prat de la Riba, posà en pràctica les seves consignes en articles i en editorials. Durant la Dictadura de Primo de Rivera i la República col·laborà al diari "La Publicitat". El 1921 ingressà en la carrera consular, en la qual exercí càrrecs successivament a Gènova, San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Beirut, Brussel·les i París. Durant la Guerra Civil es posà al costat de la República i restà a Brussel·les, on es casà amb Émilie Noulet. Es refugià a Mèxic, on professà a la Universitat Lliure. Entre la seva obra poètica destaquem Llibre dels poetes (1904), Primer llibre de sonets (1905), Els fruits saborosos (1906), Segon llibre de sonets (1907), Verger de les galanies (1911), Auques i ventalls (1914), entre d'altres. La seva poesia és aplegada i revisada al volum Poesia (1957). En teatre destaquem El giravolt de maig (1928), El Ben Cofat i l'Altre (1951) i Cop de vent (1966). En prosa escriu L'idil·li dels nyanyos (1903) i La malvestat d'Oriana (1910); els articles, contes, jocs lingüístics són recollits a Les planetes del verdum (1918), Les bonhomies (1925) i Tres estels i un ròssec (1927); el 1970 escriví l'estudi literari Teoria del'ham poètic. La seva activitat com a traductor comprèn des de poetes xinesos, passant per Shakespeare, Molière i Andersen, i acabant amb Lewis Carrol, entre d'altres.