1. Feina sobre el poema de na Carolina Ibac:
1.1. Posa títol.
Ja no hi ha res a fer...
1.1. Posa títol.
Ja no hi ha res a fer...
1.2. Escriu el número de versos, el número d'estrofes i si té rima consonant o assonant.
Té 30 versos, 7 estrofes i és rima assonant.
1.3. Comenta'l cada dos versos. Quin tema tracta? Resumeix el contingut amb una paraula.
El poema ens parla d'un accident de moto. La mort d'una persona i una altra queda paralítica.
1.4. Opinió personal sobre el poema i el seu contingut.
Aquest poema és molt dur perquè explica molts de sentiment. Aquest poema m'ha fet reflexionar molt, transmet molts de sentiments. És un poema amb molta força. M'ha agradat molt i de titol li he posat "Ja no hi ha res a fer..."
1.4. Opinió personal sobre el poema i el seu contingut.
Aquest poema és molt dur perquè explica molts de sentiment. Aquest poema m'ha fet reflexionar molt, transmet molts de sentiments. És un poema amb molta força. M'ha agradat molt i de titol li he posat "Ja no hi ha res a fer..."
Ja no hi ha res a fer..
El record em tortura.
Per a mi, ja no té sentit viure.
Un error que estic pagant car.
Una vida que se n’ha anat.
Per a mi, ja no té sentit viure.
Un error que estic pagant car.
Una vida que se n’ha anat.
Tot per culpa meva.
Tot per no pensar-hi abans.
Cal sempre estar a l’alerta.
Per a mi, ja és massa tard.
Tot per no pensar-hi abans.
Cal sempre estar a l’alerta.
Per a mi, ja és massa tard.
Encara sento els seus gemecs.
Encara sento els seus crits de dolor.
I tinc encara tatuat al pensament
la seva mirada perduda, buida,
després del darrer batec.
Encara sento els seus crits de dolor.
I tinc encara tatuat al pensament
la seva mirada perduda, buida,
després del darrer batec.
“És morta.
Ja no hi ha res a fer.”
Algú d’a la vora em va dir.
I jo vaig embogir.
Ja no hi ha res a fer.”
Algú d’a la vora em va dir.
I jo vaig embogir.
La desesperació és ara la meva forma de vida.
La consciència em tortura dia rere dia.
Les meves cames ja no fam camí
perquè ja no caminen.
No volen.
Ni poden.
La consciència em tortura dia rere dia.
Les meves cames ja no fam camí
perquè ja no caminen.
No volen.
Ni poden.
Una moto.
Un salt de stop.
Un cotxe no vist.
I dues vides arrencades,
La d’ella i la meva.
Ella ara descansa sense vida.Un salt de stop.
Un cotxe no vist.
I dues vides arrencades,
La d’ella i la meva.
La meva vida hauria de ser seva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada